El Massís del Montgrí

El Massís del Montgrí és la gran formació calcària que fa de frontera natural entre el Baix i l’Alt Empordà.

Té una extensió de 2.300 hectàrees i està format por tres muntanyes, totes lleugerament superiors als tres-cents metres d’alçada: la muntanya d’Ullà (o Mont Anill), la muntanya del Montgrí i el Montplà, a més d’algunes elevacions menors que li donen continuïtat al llarg d’uns vuit kilòmetres de longitud fins la costa de L’Estartit, a on destaquen la Roca Maura i la Torre Moratxa.

El valor paisatgístic d’aquesta zona es caracteritza principalment per la seva gran heterogeneïtat, per la seva singularitat i pel conjunt de factors geològics, meteorològics i humans, que han anat donant forma al seu medi físic i natural amb comunitats vegetals i animals característics

En referència a la fauna, cap destacar la presència d’una gran quantitat d’aus de presa, com l’àliga cuabarrada, el xoriguer, l’àliga marcenca o l’esparver. D’altres ocells característics són els típics d’ambients de roca, com la merla blava o el pardal roquer. A les zones de carrasques i males herbes destaquen diferents espècies d’ocells de petita mida i en els hàbitats de bosc, mallerengues, tudons, trencapinyes, etc. Per acabar, en els zones obertes podem observar cogullades i perdius.

Es tracta d’una zona molt desforestada, ocupada principalment per pinedes que arriben fins el mar, estepars i carrascars. Entre els sectors de vegetació s’intercalen zones eminentment rocoses que formen tarteres, coves i cingles.
El pi, que és l’arbre predominant, conviu amb coscolls, argelagues, estepes blancs, estepes negres i romanís.
A la zona marítima, els ambients rocosos formen cales molt abruptes però de gran bellesa, com la Cala Pedrosa o la Cala Ferriola.

Ponç Hug, comte d’Empúries, va alterar cap el 1302 el curs del Ter i la llera seca del riu ja no suposava una barrera per la propagació de les sorres dipositades pel Muga, el Fluvià i el Ter.
Transportades i apilonades per la tramuntana unes grans dunes mòbils varen avançar fins finals del segle XIX causant problemes a l’agricultura i a la població. Unes dunes que avançaven una mitjana de 16 metres/any.
A partir del 1895 s’inicia una llarga obra d’enginyeria forestal i es va fixar aquesta duna a través de repoblar amb especies vegetals totes aquestes dunes fent pantalles contra el vent i també plantant espècies en línies perpendiculars.
Espècies vegetals com el borró (Amohila arenaria), pi blanc (Pinus halepensis), pi pinyoner (P. pinea), pi pinastre (P. pinaster), xiprers (Cupressus sempervirens) i arbustos resistents a la sequera com el llentiscle (Pistacia lentiscus) o la ginesta (Spartium junceum).